martes, junio 24, 2008

Cant Espiritual



No crec en tu, Senyor,
però tinc tanta necessitat de creu-re en tu,
que sovint parlo i t'imploro
com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor,
i que siguis, que arribo
a creure en tu
i penso creure en tu
quan no crec en ningú.

Però després em desperto,
o em sembla que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú.
I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit?
¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
¿Desperta-ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets,
no puc donar-te el mi-llor de mi si no és així:
sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets,
treu-me d'aquest engany d'una vegada;
fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Josep Palau i Fabre

1 comentario:

Bel dijo...

Impresionante poema. "Colpidor". Es uno de mis favoritos de Palau i Fabre, pero no lo recordaba. Esa sensación, a veces, de comunión con lo que ha escrito otro. Gracias por traerlo hasta aquí.